dimecres, 28 de març de 2012

MARATO DE BARCELONA

Mentre alguns feiem el curset, d'altres socis eren a BCN per participar a la MARATÓ DE BARCELONA. Ens plau adjuntar-vos la crònica d'en ARNAU ALTES.

Davant d’un esdeveniment d’aquestes característiques, les setmanes o la setmana abans sempre et marques unes pautes de bon comportament: res d’alcohol, dormir 8 hores, beure molta aigua, molta pasta i força fibra. Tot un allau de bones propostes que el vent es va acabant emportant. 2 dies abans vaig anar a fer un tomet per platja a veure si aquelles males vibracions es confirmaven, i en efecte, les molèsties persistien. 
    Tirant de tòpic basquetmaniàtic, em vaig agafar al peu de la lletra les paraules d’un vell rocker com Bozidar Malkovick, i vaig començar a anar de víctima “no s’ha de faltar el respecte a la marató” “l’important es acabar”, i tot aquells bons propòsits previs a la marató s’anaven diluïnt.
    La vigília me la vaig passar entre el viatge i en busca del dorsal una mica desconcertat amb la imatge de la pàjara de l’any passat a les torres Mapfre, per més inri aquell dissabte tocava canvi d’hora amb tot el que comporta, com que no recordava si el mòbil tenia autonomia pròpia,vaig decidir avançar una hora sense preguntar-li. En resum a les 5 de la matinada ja estava despert, i vaig haver d’usar el comodí 3/24 per confirmar en quina hora vivíem.
     De camí a la Plaça d’Espanya, s’alternaven els maratonians de dia, agafant el relleu de tots aquells maratonians  que sel’s hi havia girat feina a la nit. Una munió de gent amb un destí comú. No sóc un amant de l’asfalt ni de les grans ciutats però la remor que es palpava era molt emocionant i una gran dosis de motivació pel múscul que tenim damunt de les celles.
    Això d’encaixonar-te és un gran encert. Em vaig col·locar al calaix de 03:00 a 03:30, dorsal vermell,  i tenia la llebre a dels 03:30 a la vista.
    Un cop passada la liturgia, per no dir parafernàlia d’inici, vaig passar per la línia de sortida quan el crono marcava un parell de minuts. De camí al Camp Nou, vaig establir conversa amb el Carles, els 2 varem fer un pacte de cavallers d’intentar no baixar de 5 minuts i al kilòmetre 30 ja en parlaríem.
    Anàvem avançant i al 10.000 havíem guanyat escassament uns segons per sota dels 50 minuts. Imperava el conservadorisme i tot i viure moments d’emoció per la Gran Via i Sagrada Família, la constant era la mateixa. De camí a la Meridiana ( km 21) ens vam estirar una mica i la llebre dels 03:30 quedava a les nostres esquenes, arrencàvem un parell de minutets, però com hem dit el primer objectiu  era passar la barrera dels 30 a 02:30. El marge s’anava ampliant i ja tenia uns minuts per poder recuperar en cas de fallida, ara solament  calia saber el temps que durarien les cames ben fresques. La part del passeig marítim i de l’Arc de Triomf , va haver-hi kilòmetres per sota dels 04:40, en aquells moments ja dansava sol i l’impuls de veure als Cop de Cap al km 37 va ser ideal per poder continuar tirant i veure que l’objectiu creat a priori era més que possible. Finalment va arribar la davallada i la Plaça de Sant Jaume vaig aguantar com vaig poder, però la pujada del Paral·lel, en aquelles circumstàncies, podem parlar de pujada, va ser molt dura i vaig perdre molt de temps. El Garmin em diu que al km 42,140 metres portava un temps de 03:27 i que el meu recorregut final va ser de 42,5. Per altre banda el chip de l’organització marcava 03:30 clavats, no generem suspicàcies d’una cursa que el seu recorregut es puntuable pels jocs olímpics, sigui com sigui es un temps que no m’esperava i amb bons motius per celebrar-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada